PREMI LITERARI MONER 1871
CONCURS DE RELATS CURTS
RELAT GUANYADOR
El nostre jurat, format per tres veus creatives: Leti Sala, Milena Busquets i Gabriel Ventura.
Han seleccionat les històries que han destacat per la seva originalitat, la seva veu narrativa i el seu impacte emocional.
Aquests són els resultats!
RELAT GUANYADOR
Lunares ante San Pedro por Isabel Riva
A mamá no le hubiera gustado la idea. Llevaba décadas recordándonos cómo debía ser el día. Sobre todo, qué ropa y qué anillo. Nos hizo prometer que le haríamos caso.
Mi madre era recta, clara y poco dada a las excentricidades. Y, sin embargo, ahí estábamos las cuatro sin dar crédito. Habíamos encontrado la caja cuya tapa leía “Reservat per l’últim dia”.
Fue a suertes y me tocó encargarme a mí. Me podía imaginar que el anillo acarrearía problemas al leer que mamá había decidido llevárselo para siempre con ella. A todas, en algún momento u otro, nos habían prometido ser la legítima heredera. Cuatro hermanas, y la joya más especial.
Un semicírculo de oro blanco que tenía en un lado un brillante sostenido por cuatro grapas en U, y en el otro, una perla de las que importaba mi abuelo de Japón.
Lo que no me esperaba era tener que imaginarme a mi madre vestida de lunares ante San Pedro. Ese giro de guión no lo había visto venir. De flamenca. Resulta que todo este tiempo, por bulerías era como quería pasar, mamá, el resto de sus días.
El día del funeral se presentaron todos los amigos y familiares esperables. Alguno que otro nos hizo notar su incredulidad al ver el ataúd cerrado. “Le gustaba hacerse ver”, nos habían dicho.
A ver quién les explicaba que bajo la tapa de roble tenían a Estrella Morente.
La decisión había sido difícil, pero decidimos seguir su última voluntad. Más difícil fue, meses después, encontrar otra caja que decía: “Per al meu funeral”.

A mamá no le hubiera gustado la idea. Llevaba décadas recordándonos cómo debía ser el día. Sobre todo, qué ropa y qué anillo. Nos hizo prometer que le haríamos caso.
Mi madre era recta, clara y poco dada a las excentricidades. Y, sin embargo, ahí estábamos las cuatro sin dar crédito. Habíamos encontrado la caja cuya tapa leía “Reservat per l’últim dia”.
Fue a suertes y me tocó encargarme a mí. Me podía imaginar que el anillo acarrearía problemas al leer que mamá había decidido llevárselo para siempre con ella. A todas, en algún momento u otro, nos habían prometido ser la legítima heredera. Cuatro hermanas, y la joya más especial.
Un semicírculo de oro blanco que tenía en un lado un brillante sostenido por cuatro grapas en U, y en el otro, una perla de las que importaba mi abuelo de Japón.
Lo que no me esperaba era tener que imaginarme a mi madre vestida de lunares ante San Pedro. Ese giro de guión no lo había visto venir. De flamenca. Resulta que todo este tiempo, por bulerías era como quería pasar, mamá, el resto de sus días.
El día del funeral se presentaron todos los amigos y familiares esperables. Alguno que otro nos hizo notar su incredulidad al ver el ataúd cerrado. “Le gustaba hacerse ver”, nos habían dicho.
A ver quién les explicaba que bajo la tapa de roble tenían a Estrella Morente.
La decisión había sido difícil, pero decidimos seguir su última voluntad. Más difícil fue, meses después, encontrar otra caja que decía: “Per al meu funeral”.
FINALISTA - Mi abuelo per Marina Munar
Mi abuelo murió hace un año y desde entonces cada mañana me cruzo con él. En realidad no es mi abuelo, pero podría serlo, son clavados.
El primer día que lo vi estuve a punto de lanzarme a abrazarlo y decirle lo mucho que lo echo de menos. Lleva una americana gris y el diario bajo el brazo. Como mi abuelo. Lo veo cruzar la calle cada día y cada día me aseguro de que no tropiece. No bajo mi supervisión. Como hacia con él. Mi abuelo que no es mi abuelo ya forma parte de mi rutina.
Un día pensé en seguirlo, arrimarme a él, averiguar qué hace mi abuelo que no es mi abuelo durante su día. A paso lento y arrastrando los pies, él entraría en el bar de la esquina. Se sentaría donde el aire acondicionado da lo suficiente como para estar fresquito pero no tanto como para resfriarse y pediría un café con la leche hirviendo en vaso de cristal y dos porras tostaditas. Igual que mi abuelo.
Entonces, mi abuelo que no es mi abuelo pasaría las páginas del diario mojándose el dedo. Llamaría a los camareros por su nombre y pagaría en efectivo con una billetera vieja. Y yo lo miraría con los ojos llorosos y esperaría. No podría hablar. Y después vendría una señora llena de joyas que no se parece nada a mi abuela y le daría un beso. Y yo me levantaría y gritaría y le reprocharía que lo estábamos esperando. Y él no entendería nada porque ese abuelo no es mi abuelo, aunque se parezca.
Cada mañana dejo que cruce la calle. Decirle que se parece a mi abuelo y asustarlo sería perderlo una segunda vez.
SEMIFINALISTA - Audrey per Pedro Espiral
Audrey apunta la llave a la cerradura. Las muescas alrededor de la ranura cuentan otras historias: noches mal acabadas, llaves que no querían abrir, manos que temblaban por razones que prefería no recordar. Hoy tampoco es fácil. Varios intentos, dedos torpes, cabeza en otro sitio.
Camina lentamente hasta el hueco de las escaleras, se asoma y contempla el descenso infinito hacia sus deberes y obligaciones.
No puede dejar de pensar en Holly. Ayer le diagnosticaron una enfermedad y se le rompió el corazón. Intentó explicárselo a su jefe, pero su contrato no contemplaba ausencias por ese motivo. De nuevo observa la escalera. Solo ve deberes y obligaciones. Una vida entera de peldaños que bajarporque toca, porque es lo que se espera de ella, porque el mundo funciona así. Entonces, en un momento de claridad y rebeldía, se gira hacia la puerta —esa puerta que de pronto se ha convertido en responsabilidad— y sin apuntar, introduce la llave de forma rápida y natural. Como si el cuerpo losupiera antes que la cabeza.
Consigue callar los demonios. Al abrir, Holly está a escasos milímetros de ella, el hocico frío, la cola desbocada, ajena a todo diagnóstico. Audrey se agacha, la abraza, y por primera vez en el día respira de verdad. Ahora le toca atender a la joya de la corona.
MENCIÓ ESPECIAL - Novembre per Anna Gual
El cercle de tiges verdoses ocupava el centre del prestatge. No perquèaquell objecte fos el més vistós ni el més car, sinó perquè havia nascut de la seva fèrria voluntat infantil. El guardava en una capsa de llumins embolcallada amb un mocador vell. A dins hi reposaven dues tiges primes i cargolades que havia trobat un matí de novembre passejant pel bosc. Les havia entrellaçat mentre la seva àvia collia farigola i li explicava que hi ha arbres que es comuniquen sota terra.
La Jana estava convençuda que aquell penjoll era important. Quan el va acabar, se’l va penjar al coll. Les tiges eren fredes i feien olor d’humitat. La capsa compartia lleixa amb els seus altres tresors: el clauer que la tieta li havia portat de Nova York, un dibuix regalat per la Lucía i unan entrada arrugada del zoològic.
Però aquella ornament era especial. Els altres objectes li havien arribat ja fets. En canvi, aquella peça havia començat sent un element viu. Haviacrescut al bosc durant anys abans que ella la descobrís entre fulles molles. La Jana recordava el moment exacte: el vent movia les branques i ella es va ajupir per tocar les tiges. Va sentir una alegria curiosa, gairebé adulta, com si hagués trobat alguna cosa que l’estava esperant.
Amb els mesos, la petita creació va començar a canviar. Les tiges es vanenfosquir i van perdre l’olor de sotabosc. En obrir la capsa, la Jana hi trobava polsim vegetal. Va entendre llavors que la seva joia també s’estava fent gran. I això, en lloc d’entristir-la, l’encuriosia. Perquè les coses importants no sempre duren. De vegades només existeixen un temps petit i exacte, com els bolets després de la pluja o la mà de l’àvia escalfant-li el clatell mentre caminen pel bosc.
MENCIÓ ESPECIAL - La iaia per Marina Pallarès
El setembre s’ha endut la calor seca, i amb la fresca desitjada del capvespre la iaia Enriqueta seu al pedrís de l’entrada i conversa amb els veïns.
Pel finestral de l’habitació que hem compartit amb l’Anna tots els estius de les nostres vides, s’escolen les converses lleugeres que seguim amb poc interès, fins que sentim que algú anuncia el titular de la nit, que la de can Vila ara va amb el fill de l’alcalde, és la joia de la corona, diu. El vent suau s’atura, les fulles s’aturen, la fila de formigues s’atura, fins i tot l’aviódel cel s’atura. Tot menys les llàgrimes de ma germana que comencen a regalimar galtes avall, ja li val, tia, que no fa ni una setmana que ho vam deixar, és l’Audrey Hepburn abraçada a un gat xop sota la pluja a Breakfast at Tiffany’s, però la versió kilòmetre zero.
A baix al carrer, la conversa segueix. No és una joia, és un perla, sentencia la iaia Enriqueta, que acaba de situar-se al pòdium de les iaies. Les joies són una altra cosa – continua, i amb un gest automàtic toca el penjoll amb un camafeu que li descansa al mig de pitrera –, una joia guarda el temps, és el record de l’instant en què tot encaixa, sense trampes ni dubtes, com l’amor cert, com la terra que et sosté fins i tot quan no floreixes. A l’habitació, la nostra Audrey s’eixuga les llàgrimes amb un Kleenex rebregat, i em pregunta si crec que algun dia trobarem algú que ens estimi tan com han estimat a la iaia Enriqueta, i assenyalo amb la mirada el pedrís de l’entrada.
EL JURAT
A CÀRREC DE VALORAR ELS RELATS
A CÀRREC DE VALORAR ELS RELATS
Els relats han estat valorats per un jurat excepcional, format per veus destacades del món literari i cultural, qui han estat els encarregats de seleccionar les obres gunayadores d'aquesta edició.

Leticia Sala
Escriptora
Leticia Sala (Barcelona, 1989) és autora de Scrolling after Sex, In Real Life i Los cignes de Macy's. Escriu lletres per a músics, col·labora amb mitjans i publica la newsletter setmanal Magical Thinking. El seu nou llibre Dame verí que vull viure (Quaderns Anagrama) sortirà el proper 13 de maig.
@leti.sala

Milena Busquets
Escriptora
Milena Busquets (Barcelona, 1972) va estudiar al Liceu Francès i es va llicenciar en arqueologia a l'University College de Londres. Ha publicat les novel·les "Avui he conegut algú", "També això passarà", un aclaparador èxit de vendes i de crítica que s'ha traduït a més de trenta països, i "Gema", així com la recopilació de textos periodístics "Hombres elegants", el diari "Les paraules justes", les instantànies recollides a "Assaig General" i la seva obra més recent "La Dolça Existència". El 4 de juny publicarà el seu nou llibre Dones elegants.
milenabusquets.com

Gabriel Ventura
Escriptor i poeta
Gabriel Ventura (1988). Entre les seves últimes obres destaquen l'assaig 'El millor dels mons impossibles' (Anagrama, 2025), 'La nit portuguesa' (2021, crònica de rodatge de 'Liberté', pel·lícula d'Albert Serra), 'Apunts per a un incendi dels ulls' (2020, poemario que ha d' (2017). Els seus poemes s'han traduït a l'anglès, el francès, el grec, el neerlandès, el turc i el portuguès. És professor a BAU (Barcelona) i director del festival POESIA i+.

EL PREMIO
CONCURSO LITERARIO
Estigues atent/a, ja que properament anunciarem noves edicions del concurs.




